Com ja vam fer a les anteriors mostres fetes a Burjassot i a Llíria, el pròxim 28 de novembre us oferirem un exemple dels nostres treballs, aquesta vegada a la Pobla de Vallbona.
Després de les anteriors experiències tan exitoses, que podeu conéixer clicant ací i ací, repetim el format que combina un espectacle visual i sonor amb les explicacions didàctiques sobre la nostra roba tradicional.
Dissabte passat vam viatjar al bonic poble de la Jana, voltat d'oliveres mil·lenàries, per a visitar la 5a exposició d'indumentària que havien organitzat des del grup de dansa de la localitat. Vam quedar gratament sorpresos per les peces antigues que hi vam trobar.
A més a més, quina sort la nostra, vam gaudir de les amables explicacions d'una de les responsables del muntatge: Josefa Saurina, qui ens aportà molta informació sobre els usos de les peces.
L'exposició no recollia roba antiga d'ús habitual, sinó que se centrava en els vestits rituals que van fer servir antics balladors i balladores del poble. I això ho volem deixar clar des del principi: no es tracta de roba de carrer, d'ús quotidià o festiu, sinó de vestits creats per a un ritual, com la Dansa, que a hores d'ara encara es balla durant les festes de sant Bartomeu i sant Jacint i que està ben viva, com podeu veure al següent vídeo:
És molt habitual que en aquest tipus de balls de plaça o danses els participants usen una indumentària específica que els caracteritza i els distingeix com a participants de la festa, especialment en el cas de les dones. A la Jana, però, no hi ha un vestit de ball sinó que n'hi ha dos: el vestit de ballar de dia i el vestit de ballar de nit, que ocupaven el centre de l'exposició:
El vestit de dia, a més de la roba interior formada per camisa, calces i sinagües, està format per una falda de seda, davantal i mantó de Manila. Per la nit, però, les dones van vestides de blanc. Canvien la falda de seda per les anomenades faldetes de nit o sinagües engalanades. També canvien el mantó per una peça anomenda toquilla, que és de tul brodat. Cal destacar que, almenys en l'actualitat, les balladores no usen cap tipus de cosset (justillos o gipons) damunt de la camisa.
En primer lloc ressenyarem quatre faldetes de seda que hi havia a la mostra. Volen recordar els guardapeus populars antics, però estan confeccionats amb rics teixits que podem datar a finals del segle XIX o principis del segle XX. En comptes de portar la cintura repartida en plecs, es frunzeixen amb una veta per obtenir un sistema multitalla.
Creiem que el més antic deu ser aquest guardapeus verd de domàs, amb un gran vol, adornat amb encaix en zigui-zaga:
A la part de dalt de l'encaix, porta una passamaneria metàl·lica sinuosa i la vora de baix també té un galó amb làmina daurada.
També hi havia un bonic guardapeus blau en brocat de seda. El seu disseny amb garlandes florals ens recorda els teixits de moda al segle XVIII. Actualment apareix acurtat perquè degué ser usat per una xiqueta per a la Dansa.
No cal enganyar-se però. Tot i que ens recorden els dibuixos antics, hem de tenir present que al segle XVIII les classes populars no es podien permetre usar aquestes faldetes de teixits rics, uns teixits caríssims reservats per a la noblesa i per al parament litúrgic o les robes de les imatges religioses.
Una tela més luxosa que els brocats són els espolins. Com el d'aquest guardapeus que pensem que és semblant al disseny anomenat Lyon que encara fabrica hui Rafael Català. No us sembla?
I una altra falda amb un espolí Alcázar possiblement teixit a la fàbrica de Garín a Montcada:
Aquestos guardapeus de seda presenten cércol o ruedo, però no rematen la vora amb el rulet característic dels guardapeus antics. En el maniquí de dalt a més no s'ha posat el davantal per tal que es puga apreciar el dibuix de l'espolí.
Aquestes faldes sempre van acompanyades amb mocadors de seda amb serrell. Els més habituals són els mantons de Manila, encara que a l'exposició n'hi havia d'altres com ara els anomenats mocadors de gro. En aquesta vestimenta ritual, les balladores amaguen les puntes de davant per deixar veure el davantal, i es col·loquen el mantó d'una manera molt característica i particular.
Els davantals exposats són unes peces confeccionades ex professo per a la Dansa. Pensem que mai no van ser usats en un altre context. El teixit base és el mateix que s'usava per la confecció de cortinetes (visillos), un tipus d'encaix mecànic blanc, que és profusament adornat amb passamaneries i serrells per tal de donar-los una aparença més luxosa.
Aquest vestit ritual es complementa amb unes cintes de seda que la balladora es penja a la cintura, a un o a ambdós costats del davantal. Són cintes que només s'usen per a la Dansa. Van rematades amb serrell daurat.
Com ja hem comentat, per la nit les balladores canvien el vestit i es posen robes blanques. De les diverses faldetes de nit destacava en l'exposició aquesta falda de batista ratllada, amb un vol amplíssim, i guarnida amb cintes de gasa de cotó amb xicotets plecs, passamans d'or i puntes metàl·liques d'or fi a la vora. Presenta a més cércol de llenç engomat.
Ens agradaria que ningú no veiés el que no hi ha. No es tracta de faldes de madràs, un invent o reinterpretació que sembla que s'ha posat de moda, sinó d'una falda ritual que està emparentada amb les sinagües i gonelles que es fan servir en moltes danses processionals i rituals. De fet, també en diuen sinagües engalanades. A l'igual que les altres faldes, es subjecten a la cintura amb una veta que les frunzeix:
El pit es cobreix amb unes toquetes de tul brodat de grans dimensions. El brodat usa una tècnica similar a l'anomenat encaix de Granada.
En l'actualitat aquestes toquilles es col·loquen igual que el mantó, deixant caure la punta per l'esquena i amagant els extrems davanters.
La majoria d'aquestes toquetes portaven a més a més decoració feta de làmina de metall: lluentons, floretes, talcs, cassoletes, angelets, ocells, estrelles, fulles...
Els xics van vestits de negre amb calçó i jupetí de solapa triangular. Josefa ens comentava que antigament les faixes més abundants eren les de seda de color morat, però des de fa uns anys també gasten les de color roig. Ara molts se les col·loquen amb un extrem penjant, per tal de lluir el serrell que remata la faixa, manera no antiga però que s'ha escampat entre els balladors actuals.
Al cap es posen un mocador de seda o cotó, nugat a un costat i amb les puntes penjant. A l'exposició hi havia una important mostra de mocadors d'home.
Des d'aquest blog volem donar públicament les gràcies al grup de dansa de la Jana, i especialment a Josefa Saurina, per haver compartit amb tots nosaltres el seu ric patrimoni.
L'any 2002 un amic va adquirir en un antiquari de Pamplona un vestit complet de xiquet. Per l'ornamentació, diríem que és un vestit confeccionat a Castella. Recentment se'm va ocórrer aprofitar que tinc un model de la talla adequada per fer una sessió de fotografies. Perquè, amb les peces ben col·locades, la vestimenta sempre es veu millor.
El meu fill Pau, de només tres anys, va gaudir molt amb la sessió i deia que es trobava molt guapo i mudat. Però no cal que us diga que qui més va gaudir amb tot açò vaig ser jo.
El calçó té una confecció similar als que trobem en terres valencianes, amb tapa i culera, però té la peculiaritat de portar uns adorns en vellut mostrejat en els costats dels camals i uns brodats amb xenilla en la tapa o porteta. La camisa de la foto no és antiga sinó una reproducció feta per mi a la mida del meu fill.
El jupetí o armilla està confeccionat amb un drap negre de sarja de llana i vellut negre de seda, amb l'esquena de cotó roig estampat i les vores de vellut mostrejat blau. Presenta brodats de xenilla, fil metàl·lic i copets de llautó. Conserva la botonadura original. Destaquem la forma quadrada de l'escot, forma molt comuna en la zona de Castella, de la Manxa i de Lleó. Coneixem alguns pocs exemplars d'escot quadrat en terres valencianes, tot i que cal remarcar que aquest tipus d'escot no era gens habitual ací.
La jupa i el calçó estan també confeccionats amb el mateix drap negre. La jupa recorda les casaquetes del segle XVIII perquè presenta faldons.
No té coll ni solapes i està adornada amb vellut mostrejat a les vores davanteres i en la bocamànega. Només porta un botó en cada puny.
Al calçó, trobem el mateix adorn de vellut, però no la mateixa botonadura. En la jupa els dos botons platejats tenen creueta i passador i són quadrats. En el calçó són daurats i redons, i van cosits a la roba.
Per fortuna actualment podem trobar aquest dibuix del vellut mostrejat de la foto en les reproduccions flocades que fabrica l'Atelier de la Seda. Així és més fàcil aconseguir unes bones reproduccions.
Probablement aquest vestit que porta el meu fill de tres anys va pertànyer a un xiquet més gran, de 5 o 6 anys. Hem de tenir en compte que els infants d'aquella època eren més menuts ( bé i els grans també). A més a més, els xiquets vestien amb faldons des del naixement fins els 5 anys aproximadament.
Vull agrair les magnífiques fotografies d'Alicia de l'estudi "Lorena Fotógrafos" de Benicalap.
El pròxim dissabte 13 de juny tornarem a fer la mostra d'indumentària tradicional que ja vam presentar amb molt d'èxit a Burjassot i a Llíria. Serà en la "Fira Marca València" que organitza el diari Las Provincias.
A més de la mostra de vestimenta, l'acte inclourà cants tradicionals i música i balls populars. No us ho podeu perdre!
