El passat desembre, a la ciutat de Llíria, Roba
a l’antiga va voler presentar el seu treball, que es basa en la
manera de vestir de les classes populars de finals del segle XVIII i
primers anys del segle XIX.
Després de 20 anys d’experiència en
el món de la confecció, Pilar Higón obri el taller Roba a
l’antiga que s’ha especialitzat en la reproducció de les
peces originals, fugint de noves creacions i reinterpretacions … Fa
una aposta diferent, basada en les fonts antigues i no en les
tendències de moda actuals. Vestir-se a l'antiga només vol dir
copiar fidelment la moda dels nostres avantpassats, la que es
conserva en els museus i col·leccions particulars, la que trobem en
els documents antics, la que han estudiat els investigadors amb
rigor. És una oportunitat única la de tindre una peça antiga en
les mans i poder reproduir-la.
No vam fer per tant una passarel·la per marcar tendències sinó una mostra didàctica. Per això, a
més d'explicar la roba dels models, acompanyàrem les nostres
paraules amb cites d'alguns escriptors del segle XVIII i XIX, com
ara l'erudit Cavanilles o el cronista Pedro Sucías. També
empràrem les paraules de Vicent Ferrandis, pioner en la investigació
del tema, o sentírem les referències a la roba dins de la poesia
popular.
CAMISES de DONA
Les mànegues eren ajustades i estretes en les camises que se usaven amb els gipons.
Com que és una peça poc visible, en
l'actualitat moltes dones no usen camisa quan es visten de
valenciana. Però la camisa és una segona pell. Les camises eviten
el contacte directe amb els gipons o justillos que es col·loquen al
damunt, alhora que protegeixen la cintura del frec de les vetes de
les sinagües i faldes.
CAMISES d'HOME
La roba interior dels hòmens es
confeccionava amb teixits similars als usats per les dones. El llenç
casolà apareixia en les parts poc visibles mentre que el llenç fi o
de botiga es reservava per a les parts visibles, principalment el
coll, el pit i les mànegues.
La part central de les camises, anomenada arbre, que és llarga i prou ampla, té una forma semblant a un sac, en el qual s´ha fet una obertura per al cap. El coll s´ajusta amb plecs o frunzits. Les mànegues sempre son llargues. El gran vol que tenen s´ajusta en el muscle i al voltant del puny amb xicotets plecs. Com ja hem comentat amb les camises femenines les mànegues estan unides al cos central de la camisa mitjançant un aixelleró,que facilita el moviment del braç.
Per fortuna, l'ús de la camisa s'ha conservat en els vestits masculins, no com en el cas de les dones. Això si, no val qualsevol camisa, perquè les camises actuals tenen una forma molt distinta a la de les antigues.
La part central de les camises, anomenada arbre, que és llarga i prou ampla, té una forma semblant a un sac, en el qual s´ha fet una obertura per al cap. El coll s´ajusta amb plecs o frunzits. Les mànegues sempre son llargues. El gran vol que tenen s´ajusta en el muscle i al voltant del puny amb xicotets plecs. Com ja hem comentat amb les camises femenines les mànegues estan unides al cos central de la camisa mitjançant un aixelleró,que facilita el moviment del braç.
Per fortuna, l'ús de la camisa s'ha conservat en els vestits masculins, no com en el cas de les dones. Això si, no val qualsevol camisa, perquè les camises actuals tenen una forma molt distinta a la de les antigues.
SINAGÜES
Les sinagües són faldes interiors de
llenç que tenen una confecció similar a la de les faldes exteriors.
La cintura arreplega el vol amb xicotets plecs subjectats per vetes.
Dos terços del vol formen la part posterior i el terç restant forma
la part davantera, separades per dues obertures laterals.
El treball és el luxe de les classes populars, per això, tot i que les sinagües no són visibles, sovint porten adorns molt elaborats que implicaven moltes hores de costura: desfilats, brodats, puntes, randes, i especialment, farfalars amb treballs delicats en els frunzits.
SARAGÜELLS
Vicent Ferrandis explicava com eren els
saragüells en un article sobre Indumentària Masculina” publicat a
la revista Torrens l'any 1982:
“Conocidos por calzones blancos,
calzoncillos o saragüells encontramos esta prenda, que como la
camisa, se coloca directamente sobre la carne, y sobre la que se
pueden colocar o no otras prendas. El origen de esta prenda es muy
antiguo, pues la voz “sarawil” [...] ya se registra entre los
textos musulmanes andaluces del siglo X. Está formado por dos
camales de 60 cm de ancho (120 de perímetro) ceñidos a la cintura
por una pretina y llegando el largo por encima de la rodilla. En la
unión de los dos camales se les colocaba un cuadradillo como el
aixelleró”.
Cal destacar que aquesta peça era sens
dubte la més usada pels llauradors de l'Horta, com assegura el
botànic Cavanilles en les seua coneguda obra “Observaciones del
Reyno de Valencia” en un capítol on
ens explica com vestien els llauradors de Meliana:
“Es aquí el
lienzo casi la única tela que usan los labradores para el campo,
cuyo vestido se reduce a camisa, calzoncillos anchos y chaleco muy
corto, todo de lienzo, faxa de estambre ó seda, y alpargates, sin
calcetas ni otro abrigo aun en el invierno”.
L'erudit però ens adverteix que aquesta manera de vestir és comuna a moltes altres comarques, de la Plana, de l'Horta o de la Ribera...
EL LLENÇ
Parlarem
ara del llenç, matèria primera amb què es confeccionava tota la
roba interior tant masculina com femenina.
El
llenç era un teixit fort i resistent elaborat a partit de fibres
vegetals. En terres valencianes es teixia a partir del cànem
cultivat principalment en les hortes de la Plana, València i Oriola.
En l'actualitat no està permés conrear aquesta planta de la família del cannabis, per això recorrem a llenç antic comprat en anticuari per fer unes bones reproduccions.
En l'actualitat no està permés conrear aquesta planta de la família del cannabis, per això recorrem a llenç antic comprat en anticuari per fer unes bones reproduccions.
El
llenç també podia ser de lli, especialment el comprat en botiga,
més refinat. A partir de la industrialització, el cotó anà
desplaçant les fibres anteriors. Com que era un producte de les
colònies angleses, el 1760 es va arribar a prohibir per decret reial
l'ús del cotó en els vestits, per tal de potenciar el lli i el
cànem nacional.
GUARDAPEUS
La falda més externa s'anomena
guardapeu. Com hem dit abans, es confecciona com les sinagües, amb
el vol repartit en dos parts desiguals que es subjecten amb vetes.
La llargària de les faldes va anar canviant segons la moda de cada
època, però constatem que en el període que ens ocupa, la vora se
situava a uns 10 o 15 centímetres per damunt del turmell, com
demostren els gravats i dibuixos que es conserven. Aquesta vora
portava un rulet que li donava consistència a la peça. En la part
interior es col·locava el cèrcol o rodapeu, que era una tira de
cotó, llenç, llenç engomat o llustrina.
El
teixit més comú en l'elaboració dels guardapeus és la seda,
principal motor econòmics de la València del segle XVIII. N'hi ha
de diferents qualitats. Les faldes més luxoses es confeccionaven amb
tafetà o domàs, però les més habituals entre les classes populars
eren fetes amb teixits de baixa qualitat com el filadís o l'alducar,
elaborats a partir dels capolls de seda defectuosos no aptes per a la
venda.
Els
guardapeus de seda podien portar diversos tipus d'adorns. Segons els
documents consultats per Vicent Ferrandis, els de color blau,
majoritàriament portaven randes metàl·liques i agradables en
argent. Els verds solien anar guarnits amb randes daurades. Els grocs
s'adornaven amb farfalans blancs. Uns altres adorns que coneixem són
les colònies o cintes de seda, els abullonats, brodats, lluentons i altres tipus de farfalans,
bé de seda, bé de mossolina o bé de puntes d'encaix.
ELS COSSOS de DONA
Els
cossos cenyits i rígids proporcionaven a les dones una figura
esvelta que accentuava la cintura estreta i ressaltava el bust. Són
peces reforçades amb varetes, canyes, espart o balenes i que rematen
la part inferior amb aletes en la cintura. Per tal d'ajustar-se no
porten botons ni gafets, sinó un cordó o alfalel que passa
per ullets.
MOCADORS de PIT
>>Las mugeres siempre han gastado más lujo en
sus trages que los hombres, tanto por que así lo lleva su sexo, cuanto por que
en esta tierra meridional no ha podido nunca desprenderse de los adornos, y
dijes que heredaron de sus antepasados los Mahometanos. Ricos falderines recamados de oro y seda, blancos pañuelos bordados de antejuelas destacaban sobre los negros jugones de terciopelo; magníficas rastras de perlas con broches de diamantes ostentaban
en ellas y abujas con piedras preciosas que sostenian sus trenzas ha sido casi
siempre el trage de la muger rica de esta población. El de las pobres se
limitaba á simple falderín de lana de algun color oscuro á rayas berticales,
jugon y pañuelo de seda ordinario al cuello. Pero como la moda también se há
apoderado quizá con mas fuerza del bello sexo de ai que vemos convertida á una
inmensa mayoría de Enguerinas en casi Señoras en lo que pertenece á su clase.
CALÇONS
Com hem dit adés, els calçons de llenç blanc que usaven els llauradors s'anomenaven saragüells. En algunes ocasions, els hòmens es col.locaven al damunt un segon calçó ampli de llana anomenat saragüell de negrilla, el qual, com deixa ben clar el nom, era de color negre, o si més no, fosc.
Com hem dit adés, els calçons de llenç blanc que usaven els llauradors s'anomenaven saragüells. En algunes ocasions, els hòmens es col.locaven al damunt un segon calçó ampli de llana anomenat saragüell de negrilla, el qual, com deixa ben clar el nom, era de color negre, o si més no, fosc.
Sabem
que va ser una peça molt habitual sobretot en l'Horta de València,
ja que apareix en molts documents, dibuixos i gravats de l'època. De
forma semblant als dels saragüells blancs, té els camals un poc més
curts que els d'aquella peça.
D'altra
banda, els llauradors valencians també usaven calçons estrets, de
camals més ajustats que cobrien les cames des de la cintura fins el
genoll. Es realitzaven en drap de llana, estamenya, pana, vellut,
filadís, etc. Es preferien els colors foscos, com ara el negre,el
burell o pardo, el blau, el morat, etc.. En la part inferior del
camal s'ajusten amb un passador de cinta, amb cordó o amb sivella.
També porta botonadura, normalment de mançanetes d'argent o
monedes. En la part de dalt, cal destacar que tenen una tapa botonada
en comptes de bragueta. Destaquem també que la part posterior dels
calçons és molt àmplia, formant una espècie de bossa anomenada
botxa o culata, que permet els
moviments a l'home. Per tal d'aconseguir aquesta bossa, el drap era
desbocat i deformat amb la planxa ben calenta. Coneixem alguns
calçons antics que amaguen butxaques en aquesta part posterior.
Recordem
que els calçons tenen una forma molt distinta a la dels pantalons
actuals. Per tant, un calçó no pot ser un pantaló curt. Tenen un
altre patronatge i una altra confecció.
Els
calçons van estar en ús fins ben entrat el segle XX en comarques
com el Maestrat i els Ports, on les persones de més edat es van
resistir a adoptar la moda del pantaló llarg.
FAIXES
Encara
que als gravats les trobem representades sense estrényer el cos, les
faixes tenen com a principal funció subjectar la cintura i protegir
la zona lumbar. Estan elaborades en llana o seda. Els colors
predominants són: roig, morat, blau, blanc i negre. També n'hi
havia amb ratlles verticals.
Algunes
faixes tenen un extrem cosit que forma una butxaca que es tanca amb
una anella de metall.
JUPETINS
Els
jupetins del S.XVIII, anomenats també ajustadors o armilles, son
similars a les casaques però sense mànegues. A finals del mateix
segle es posen de moda els jupetins amb colls alts, solapes
triangulars d'inspiració militar i botonadura metàl·lica.
Els
jupetins de les classes populars son entallats i curts, sense
sobrepassar la cintura. De vegades presenten solapes confeccionades
amb un teixit més ric, adorns amb cordons o passamaneries,
rivetejats, etc.
Es
confeccionaven amb teixits de qualitat, especialment el vellut
mostrejat i el brocat de seda. També n'hi ha de seda a quadres, cotó
estampat o senzillament drap. En l´actualitat un error molt freqüent
és recórrer a teixits massa carregats, amb dibuixos enormes i
colors allunyats dels que trobem en els jupetins antics.
Per
això des de Roba a l' Antiga pensem que val la pena explicar una
miqueta com són els teixits dels jupetins.
El
vellut mostrejat, també anomenat vellut llaurat o vellut de fons,
era un teixit molt ric elaborat en seda que presentava motius
ornamentals a partir de la combinació del pèl del vellut teixit
sobre un fons de ras, tafetà o domàs. Malauradament aquest teixit
ha deixat de fabricar-se, i per això en les nostres reproduccions
actuals fem servir imitacions com ara el flocat sobre seda.
El
brocat va nàixer a l'edat mitjana com un teixit molt luxós de seda
que imitava l'efecte del brodat introduint en la trama fils d'or o
argent. En l'actualitat anomenem brocat a totes les teles amb
dibuixos teixits.
El
cotó estampat es va posar de moda a principis del S.XIX entre les
classes benestants i va destronar la seda com a únic teixit luxós
fins al moment. La Revolució Industrial, possibilità que aquest nou
teixit arribara també a les classes populars.
JUPES
Les
casaques llargues estaven reservades per a les classes altes mentre
que els hòmens de les classes populars usaven per mudar-se les jupes
o casaquetes curtes.
“En
los días de fiesta añaden una chupita corta de seda, filadís, ú
otra tela decente que llaman capotét (casaquilla corta), un segundo
calzon ancho de lana llamado de negrilla, pañuelo de seda al cuello
con un nudo a la punta, medias que no llegan á la rodilla, con sus
ligas de seda, alpargate fino o zapatos”.
Sobretot
a Cavanilles li crida molt l'atenció la manera de col·locar-se la
jupa que tenen els llauradors, i que hem vist en molts gravats de
l'època:
“Cuando
no van a trabajar, llevan capotét al hombro sin meter los brazos en
las mangas, de modo que es regular envejecer y llegarse a destruir
esta especie de chupa sin haber servido jamás para ajustar el
cuerpo”
Les
jupes son entallades i tenen mànegues ajustades que marquen la forma
del colze. Poden formar conjunt amb el calçó, però no
necessàriament. Algunes ens recorden els uniformes militars amb
solapes rectangulars amb botonadura metàl·lica. Unes altres tenen
solapes triangulars.
APUNTS FINALS
Roba a l'antiga
revindica l'ús de guardapeus llisos, perquè eren els més usats per
les nostres avantpassades:
«Las mujeres de
la Huerta utilizan para los guardapiés tejidos de baja calidad como
hiladillo y aldúcar, procedentes por lo general de la misma casa de
la labradora. También utilizan tafetán, doblet, mosumana,
tercianela, nobleza [...] Los ricos tejidos espolinados sólo
aparecen en un 5% [de las faldas]”.
Vicent Ferrandis ja explicava el
1982 com eren les faldes més usades:
«El guardapiés debe ser
confeccionado con tejido de tela lisa, y en todo caso de estofa
ordinaria, conocida como basta; de colores verde, azul, amarillo o
rosa; para darle mayor realce cabe guarnecer los bajos con puntillas
o agradables de oro o plata sobre verdes y azules, y con farfalanes y
franjas sobre los amarillos»
“La basquiña
[…] es una prenda que evoluciona según la época. Por lo general
es negra o de colores oscuros, de tejido de seda o de sayal. Y van
adornadas con tiras de terciopelo, encajes o franjas sobrepuestas. Es
una prenda que en esta época quedará relegada a los duelos y otras
ceremonias religiosas”
Si jo fora caçador
i tirador d'escopeta,
caçaria una perdiu
de les que porten pinteta.
Igual que passa amb l'home, les
llauradores valencianes usaven quasi sempre espardenyes. Les sabates
estaven reservades per a les grans ocasions i sovint limitades a les
classes més benestants.
M'han dit que m'has
despreciat
perquè sóc pastor
d'ovelles.
Xica, quan vages descalça
busca qui et faça
espardenyes.
Quan les dones eixien de sa casa, tenien per costum anar cobertes. La principal peça per a cobrir-se era la mantellina. Les més antigues són de forma semicircular i són blanques. Més tard, les mantellines s'usaran només en les cerimònies i oficis religiosos, i passaran a ser majoritàriament de color negre.
-Sents quequejar les
gallines?-
li diu a un sord la so Nela.
I el sord digué:
“Mantellines,
no en fan ara de franel·la”.
El capellà Pedro
Sucías, cronista de la vila d'Énguera, ens explica com vestien els
nostres avantpassats:
“La
civilización hizo que desapareciesen de nuestra villa trajes tan
indecorosos hasta cierto punto, viniendo á transformarse en calzón
hasta la rodilla con botonadura dorada al lado exterior del camal,
chopetín y chaqueta de cuello derecho de paño burdo color pardo
fabricado en esta población. Medias de traveta vestían sus piernas,
y sus pies los calzaban con alpargatas adornadas con mucha cinta”
Els mateixos
vestits que Cavanilles havia descrit amb anterioritat en la zona de
l'Horta:
Els hòmens de les
classes populars portaven el cap cobert, primerament amb les còfies
que arreplegaven els cabells llargs i posteriorment amb mocadors i
barrets d'arborços. Al damunt, usaven diversos tipus de capells.
En Castelló
porten gorra;
en
Almassora, barret;
en
Vila-real, mocador;
i
en Borriana, sombreret.
“Cubríanse
antes la cabeza con monteras de terciopelo, de figura hemisférica,
con caídas semicirculares, una a cada lado; hoy se ven muchos con
sombreros gachos y gorros catalanes, alterando así el vestido
nacional “
Per al fred, i per
a la cerimònia, es feia indispensable una bona capa. Per al treball
o per al lluïment, una bona manta.
L'alegria del
fadrí
és un mocador
de pita,
una manta
morellana
i
una xica ben bonica.
A
banda de les faixes, els llauradors també podien subjectar la
cintura amb vistoses corretges brodades. Cavanilles ho explicava
així:
«Otros
curten y preparan las pieles que deben servir para las hermosas
correas bordadas con gusto que ciñen los labradores de aquellos
pueblos»
