Per
fi, després d'haver explicat la nostra manera d'entendre la vestimenta
tradicional en diverses poblacions, com ara Alzira, Énguera, Burjassot, Llíria,
la Pobla de Vallbona i Bonrepòs i Mirambell, farem la nostra Mostra en el cap-i-casal, a València. Serà el pròxim dissabte 19
de novembre a les 19:30hal
Centre Cultural "la Beneficència".
Més
que una desfilada de moda o una conferència o una actuació de danses, presentem
la nostra proposta com un passeig visual per la manera de vestir dels nostres
avantpassats al voltant de 1800. Una mostra rigorosa però amena que explica la
roba de les classes populars valencianes mentre combina literatura i cants
tradicionals amb testimoniatges de diversos escriptors antics, com ara l’erudit
del segle XVIII Josep Antoni Cavanilles o el cronista del segle XIX Pedro
Sucías Aparicio. Una mostra ben documentada gràcies als estudis publicats per Vicent
Ferrandis Mas, investigador pioner en la matèria. Una proposta didàctica que
ensenya teixits, colors, matèries primeres, robes i complements.
Aquest
acte formava en principi part de les activitats complementàries de l'exposició
sobre indumentària valenciana que estarà al MUVAET des de finals de Novembre
fins a la primavera. L'organització però ha considerat finalment que era millor
agrupar la nostra Mostra junt a les actuacions de dos grups de danses i oferir un "Cicle de Danses Populars":
I sí,
això farem: a més de veure bona cosa d'indumentària, us donem la nostra paraula
d'honor que farem música i balls valencians. I malgrat no ser cap grup de
danses, no ens ho pensarem a l'hora de fer festa...
Si no vau poder estar en les altres
ocasions, no us ho podeu perdre. I si ja hi vau estar, és clar que podeu
repetir. L'entrada és gratuïta fins a completar l'aforament d'eixa magnífica
sala neobizantina.
Fa quasi trenta anys, allà pels principis dels anys 90, un amic va comprar un jupetí antic de vellut de seda en els encants de València. La peça, d'un fons blau elèctric amb puntets blancs i negres, estava prou deteriorada, especialment en la zona inferior on havia perdut el pèl, possiblement pel costum de col·locar la faixa per damunt del jupetí i davall de la jaqueta o jupa.
L'esquena també estava feta malbé quan el van comprar. Amb el pas del temps, ha anat deteriorant-se més i més, ja que el teixit de llenç engomat ha anat esgarrant-se a poc a poc com un paper ressec. Per això, la primera cosa que vaig haver de fer per tal de poder manipular la peça va ser consolidar amb bastes les restes de teixit de l'esquena.
L'interior del jupetí estava folrat amb tela de lli que afortunadament s'havia mantingut en bon estat. Com és habitual en els jupetins d'aquesta època (segona meitat del segle XIX) hi ha una butxaqueta interior en el costat esquerre.
Aquest jupetí conservava també la majoria dels botons originals. Criden l'atenció perquè són de major grandària que els habituals i van folrats però amb el centre de pasta vítrea.
Aquestos jupetins de vellut mostrejat amb el coll redó tipus esmòquing es van escampar per tota Europa i Amèrica a partir de 1850. Ací teniu uns altres exemplars similars que hem pogut veure en directe. El primer és d'Andilla i els altres tres de terres extremenyes. Malgrat la distància podeu comprovar com són ben semblants:
Després de tant de temps, en un viatge a Roma, per pura casualitat, vam trobar un teixit de vellut blau marí amb uns puntets morats estampats, i vam decidir que podria servir per fer la reproducció del jupetí antic ja que li tenia una retirada.
Després de traure els patrons, vam completar la selecció dels materials necessaris. Per a l'esquena teníem un llenç engomat de color negre. No era el mateix color que el jupetí antic però tenia la mateixa textura. Per al folre interior un lli semblant a l'original. Per a l'ajustador de l'esquena, vam usar una sivella antiga.
La peça original està rivetejada amb un galó que té un relleu d'otomà. Vam cercar alguna cosa semblant però no la vam trobar, així que al final vam optar per fer servir un extrafort de color arena. Una altra dificultat era trobar una botonadura que recordara l'original. Vam provar a folrar botons i apegar un centre de vidre, però l'invent no resistia. Encara sort que vam trobar uns botons metàl·lics amb el centre de vidre morat.
I ací teniu el resultat final i l'estrena a Algar de Palància:
També podeu veure una altra reproducció que vaig fer d'un jupetí molt paregut que es conserva al Museu de Requena, si cliqueu en aquest enllaç.
S'apropa una de les cites folklòriques de major èxit en casa nostra: "la dansà de la Verge" en honor a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la Ciutat i Regne de València. La participació és tan nombrosa que en els darrers anys la plaça ha quedat xicoteta perquè són molts els balladors i balladores que volen eixir a ballar eixa nit. Aquesta "dansà" instaurada en els anys '70 del passat segle XX pel grup Alimara ha anat creixent i s'hi han anat afegint més i més agrupacions fins convertir-se en un autèntic acte social per al món folklòric valencià. Per això, són molts els qui preparen les seus millors gales per a lluir eixa nit i també molts els qui aprofiten l'ocasió per estrenar robes.
Des de Pilar Higón, roba a l'antiga volem fer-vos algunes propostes per a abillar-vos per a ballar les danses.
Preparats per a ballar en la plaça, per Sant Bertomeu. Ell va vestit de carrer mentre ella porta un vestit especial.
Des del darrer terç del segle XIX, les balladores que ixen a les danses de molts dels nostres pobles i viles fan servir uns vestits especials que fan una barreja molt peculiar entre induments antics i peces rituals. Els hómens, en canvi, no van adoptar cap vestimenta especial en la majoria dels casos, i feien servir la roba mudadora segons la moda de cada moment. Només en les últimes dècades s'ha generalitzat l'ús de roba a l'antiga entre els barons. Per això ens centrarem especialment a comentar el vestit femení.
Ibi, terç final del s.XIX. Dones abillades amb diverses faldes abans de l'estandardització actual.
Pel que fa a les faldes, vos recomanem l'ús de dos tipus que destaquen per damunt de les altres: els faldellins de llana a ratlles multicolors i els guardapeus de seda amb randes.
No sabem de quin poble és, però sembla ser una dona de l 'interior
d'Alacant abillada per a les danses amb un "refajo travessat". 1880 aprox.
Linarejos Aparicio, (Énguera, abans de 1900) amb guardapeus adornat amb un farfalar ample d'encaix negre
Aquestes faldes s'han usat i s'usen en les danses de moltes localitats. No obstant això, moltes vegades no es tracta d'un vestit a l'antiga, sinó d'una adaptació o reinterpretació dels vestits antics. La llargària de les faldes, per exemple, ha anat variant al gust de la moda de cada època, com podem veure en les següents fotos:
Guardapeus quasi per terra (Énguera, 28 setembre 1910)
Amb un volant ample de randa negra;
amb dues randes blanques més estretes;
amb volant, cintes entretingudes i entredosos de boixets
La Font de la Figuera, finals dels anys 60. Les balladores porten guardapeus pel genoll, amb adorns de volants de randa,
com és habitual en la Costera, la Canal i la Vall d'Albaida
Dues xiques d'Extremadura amb uns faldellins prisats que allí anomenen, precisament, " refajo de listas valencianas"
Pel que fa als faldellins de llana, coneguts amb el nom de refacos, refaixos o refajos, se solien utilitzar sobretot en les danses del cicle de Nadal. Prisats o sense prisar, n'hi trobem en les danses d'Énguera, Moixent, Bocairent, en la Pastorà de la Vall de Biar, en els Bailes del Niño de Cabdet, a Cocentaina, al Pinós, a Monóver. El llistat seria molt llarg. Hi ha qui associa aquesta mena de faldellins amb el vestit de la Manxa, però a les terres del sud valencià era una peça molt comuna. El fet de ser unes faldes molt vistoses, amb ratlles de vius colors, va determinar el seu ús freqüent en les danses i balls de carrer de la segona meitat del segle XIX.
Una altra peça imprescindible en qualsevol "dansà" és el mocador de Manila. De fet, qui no en tenia l'amprava.
Els més utilitzats per a les danses eren els brodats sobre un fons de color clar, bé brodats en la mateixa tonalitat, bé amb un brodat monocrom a contrast, o bé amb un brodat polícrom.
Els motius més preats eren les escenes xineses, pardals o paons, i papallones, tot envoltat de diverses garlandes de flors.
Com que es tracta de grans mocadors que oculten el tronc, hi ha qui opta per col·locar-lo sobre la camisa sense cosset, especialment en època estival (per evitar la calor, diuen). Aconsellem que s'use sempre algun tipus de cos encanyat davall del mocador, perquè d'aquesta manera es realça el bust i es defineix millor la figura. Com que ara no usem corsets, els justillos poden fer aquesta funció.
Així que ací vos fem unes poques propostes visuals, amb peces cosides en el nostre taller:
Per acabar, hem de destacar l'ús de peces de sentit ritual o cerimoniós: flors en el monyo, pomells al pit, abundants llaçades, cintes o arborços en les castanyoles, plomalls, borles, sabates blanques amb pompons, sivelles o llaços... I especialment ressalta l'abundant joieria: arracades de diversos tipus; agulles de monyo; creus, medalles i reliquiaris; cadenes creuades al pit; collars de perles, nacre, corall o boles de vidre; penjolls, manilles, anells...
Danses del Rei Moro, d'Agost. Les balladores usen diversos vestits per a cada dia de danses
En resum, no oblides posar-te un guardapeus o refajo travessat, un bon mocador de Manila i flors al monyo. Si a més dus collars, cadenes i cintes de seda seràs una balladora molt lluïdora.
Una forma de conservar la indumentària antiga és fer unes bones reproduccions fidels a les peces originals, sempre que els teixits disponibles en l'actualitat ens ho permeten.
Tenia moltes ganes de poder reproduir una peça especial que pertany a la col·lecció Ferrandis-Bermejo: un jupetí de vellut mostrejat amb l'escot quadrat. I a qui millor per a cosir-li'l que al meu fill?
El jupetí original va ser comprat fa anys a València per Vicent Ferrandis. És una peça preciosa elaborada en vellut mostrejat sobre un fons de setí de color carmesí. Per desgràcia ha perdut quasi per complet el pèl que formava un disseny de flors i motius geomètrics.
El que fa singular aquesta peça és el fet de tenir un escot quadrat, sense coll ni solapes triangulars, cosa que el diferencia dels jupetins més comuns en terres valencianes.
Aquest tipus d'escot és més comú en terres castellanes i lleoneses, o almenys allà se n'han conservat més exemplars d'aquesta mena. Com exemple, mireu ací un jupetí original d'aquella zona posat en venda en un portal d' internet:
No obstant això, els jupetins amb escot quadrat també es van usar en casa nostra, tot i no ser tan abundants com els altres. A banda d'algun exemplar conservat, apareixen aquest tipus de jupetins en algunes representacions gràfiques: gravats i pintures.
Ara bé, no podem tampoc assegurar que siga un jupetí valencià, tot i ser comprat a València.
Grup d'arriers als afores de Madrid.
El primer porta saragüells, calces blaves de traveta, jupetí de coll quadrat i manta.
Fa aspecte de valencià, però, podria no ser-ho. Aquestes peces s'usen també en altres llocs.
Com en molts d'altres exemplars antics, presenta una doble filera de botons i traus, en ambdós costats de manera simètrica. La peça original n'ha perdut malauradament molts, de botons, i només en conserva set d'un total de vint que en tenia.
El jupetí confeccionat per a Pau tampoc no fa la vintena de botons. La grandària de la peça d'un xiquet no ho permet. Em vaig haver de conformar a posar-li mitja dotzena a cada costat. Això sí, vaig tenir la fortuna de trobar unes mançanetes antigues i li les vaig col·locar.
L'esquena és de llenç, amb la peculiaritat que la zona del coll, els muscles i les aixelles (cisa) presenta també vellut mostrejat.
El jupetí va folrat també amb llenç, teixit que li dóna molta consistència a la subtil seda. No és fàcil trobar-ne en l'actualitat, però jo volia aconseguir una bona reproducció. No em conformava amb qualsevol textura.
Per fortuna, a través d'un antiquari, vaig poder adquirir algunes peces de llenç antic de bona qualitat. Estan teixides en teler casolà estret. Això m'ha permés fer aquest treball i completar el conjunt amb una bona camisa i un saragüell per al Pau.
Amb la resta de rotllos de llenç, aniré confeccionant peces de roba interior, perquè a banda de la textura tenen una amplària ideal per reproduir saragüells, camises i sinagües.
