S'apropa una de les cites folklòriques de major èxit en casa nostra: "la dansà de la Verge" en honor a la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de la Ciutat i Regne de València. La participació és tan nombrosa que en els darrers anys la plaça ha quedat xicoteta perquè són molts els balladors i balladores que volen eixir a ballar eixa nit. Aquesta "dansà" instaurada en els anys '70 del passat segle XX pel grup Alimara ha anat creixent i s'hi han anat afegint més i més agrupacions fins convertir-se en un autèntic acte social per al món folklòric valencià. Per això, són molts els qui preparen les seus millors gales per a lluir eixa nit i també molts els qui aprofiten l'ocasió per estrenar robes.
Des de Pilar Higón, roba a l'antiga volem fer-vos algunes propostes per a abillar-vos per a ballar les danses.
 |
| Preparats per a ballar en la plaça, per Sant Bertomeu. Ell va vestit de carrer mentre ella porta un vestit especial. |
Des del darrer terç del segle XIX, les balladores que ixen a les danses de molts dels nostres pobles i viles fan servir uns vestits especials que fan una barreja molt peculiar entre induments antics i peces rituals. Els hómens, en canvi, no van adoptar cap vestimenta especial en la majoria dels casos, i feien servir la roba mudadora segons la moda de cada moment. Només en les últimes dècades s'ha generalitzat l'ús de roba a l'antiga entre els barons. Per això ens centrarem especialment a comentar el vestit femení.
 |
| Ibi, terç final del s.XIX. Dones abillades amb diverses faldes abans de l'estandardització actual. |
Pel que fa a les faldes, vos recomanem l'ús de dos tipus que destaquen per damunt de les altres: els faldellins de llana a ratlles multicolors i els guardapeus de seda amb randes.
 |
| No sabem de quin poble és, però sembla ser una dona de l 'interior d'Alacant abillada per a les danses amb un "refajo travessat". 1880 aprox. |
 |
| Linarejos Aparicio, (Énguera, abans de 1900) amb guardapeus adornat amb un farfalar ample d'encaix negre |
Aquestes faldes s'han usat i s'usen en les danses de moltes localitats. No obstant això, moltes vegades no es tracta d'un vestit a l'antiga, sinó d'una adaptació o reinterpretació dels vestits antics. La llargària de les faldes, per exemple, ha anat variant al gust de la moda de cada època, com podem veure en les següents fotos:
 |
| Guardapeus quasi per terra (Énguera, 28 setembre 1910) Amb un volant ample de randa negra; amb dues randes blanques més estretes; amb volant, cintes entretingudes i entredosos de boixets |
 |
| La Font de la Figuera, finals dels anys 60. Les balladores porten guardapeus pel genoll, amb adorns de volants de randa, com és habitual en la Costera, la Canal i la Vall d'Albaida |
 |
| Dues xiques d'Extremadura amb uns faldellins prisats que allí anomenen, precisament, " refajo de listas valencianas" |
Pel que fa als faldellins de llana, coneguts amb el nom de refacos, refaixos o refajos, se solien utilitzar sobretot en les danses del cicle de Nadal. Prisats o sense prisar, n'hi trobem en les danses d'Énguera, Moixent, Bocairent, en la Pastorà de la Vall de Biar, en els Bailes del Niño de Cabdet, a Cocentaina, al Pinós, a Monóver. El llistat seria molt llarg. Hi ha qui associa aquesta mena de faldellins amb el vestit de la Manxa, però a les terres del sud valencià era una peça molt comuna. El fet de ser unes faldes molt vistoses, amb ratlles de vius colors, va determinar el seu ús freqüent en les danses i balls de carrer de la segona meitat del segle XIX.
Una altra peça imprescindible en qualsevol "dansà" és el mocador de Manila. De fet, qui no en tenia l'amprava.
Els més utilitzats per a les danses eren els brodats sobre un fons de color clar, bé brodats en la mateixa tonalitat, bé amb un brodat monocrom a contrast, o bé amb un brodat polícrom.
Els motius més preats eren les escenes xineses, pardals o paons, i papallones, tot envoltat de diverses garlandes de flors.
Com que es tracta de grans mocadors que oculten el tronc, hi ha qui opta per col·locar-lo sobre la camisa sense cosset, especialment en època estival (per evitar la calor, diuen). Aconsellem que s'use sempre algun tipus de cos encanyat davall del mocador, perquè d'aquesta manera es realça el bust i es defineix millor la figura. Com que ara no usem corsets, els justillos poden fer aquesta funció.
Així que ací vos fem unes poques propostes visuals, amb peces cosides en el nostre taller:
Per acabar, hem de destacar l'ús de peces de sentit ritual o cerimoniós: flors en el monyo, pomells al pit, abundants llaçades, cintes o arborços en les castanyoles, plomalls, borles, sabates blanques amb pompons, sivelles o llaços... I especialment ressalta l'abundant joieria: arracades de diversos tipus; agulles de monyo; creus, medalles i reliquiaris; cadenes creuades al pit; collars de perles, nacre, corall o boles de vidre; penjolls, manilles, anells...
 |
| Danses del Rei Moro, d'Agost. Les balladores usen diversos vestits per a cada dia de danses |
En resum, no oblides posar-te un guardapeus o refajo travessat, un bon mocador de Manila i flors al monyo. Si a més dus collars, cadenes i cintes de seda seràs una balladora molt lluïdora.
