dimarts, 31 de març de 2015

Mostra d'indumentària de Roba a l'antiga

El passat desembre, a la ciutat de Llíria, Roba a l’antiga  va voler presentar el seu treball, que es basa en la manera de vestir de les classes populars de finals del segle XVIII i primers anys del segle XIX. 

Després de 20 anys d’experiència en el món de la confecció, Pilar Higón obri el taller Roba a l’antiga que s’ha especialitzat en la reproducció de les peces originals, fugint de noves creacions i reinterpretacions … Fa una aposta diferent, basada en les fonts antigues i no en les tendències de moda actuals. Vestir-se a l'antiga només vol dir copiar fidelment la moda dels nostres avantpassats, la que es conserva en els museus i col·leccions particulars, la que trobem en els documents antics, la que han estudiat els investigadors amb rigor. És una oportunitat única la de tindre una peça antiga en les mans i poder reproduir-la.

No vam fer per tant una passarel·la per marcar tendències sinó una mostra didàctica. Per això, a més d'explicar la roba dels models, acompanyàrem les nostres paraules amb cites d'alguns escriptors del segle XVIII i XIX, com ara l'erudit Cavanilles o el cronista Pedro Sucías. També empràrem les paraules de Vicent Ferrandis, pioner en la investigació del tema, o sentírem les referències a la roba dins de la poesia popular.

CAMISES de DONA

Totes les camises antigues tenen una confecció semblant. Estan formades per peces quadrades i rectangulars, les quals s'ajusten amb plecs o frunzits a l'escot. Per tal d'aconseguir un major vol en el tronc central trobarem unes peces triangulars als costats anomenades gaies.

 En la zona de l'aixella porten una peça quadrada anomenada aixelleró que proporciona l'amplitud necessària per facilitar el moviment del braç. 

Les mànegues eren ajustades i estretes en les camises que se usaven amb els gipons. 
Tanmateix, com que els justillos les deixen a la vista, també hi ha exemplars amb mànegues més vistoses elaborades amb teixits més fins. Són amples i frunzides amb forma de farol, amb brodats i adornades amb randes.

Com que és una peça poc visible, en l'actualitat moltes dones no usen camisa quan es visten de valenciana. Però la camisa és una segona pell. Les camises eviten el contacte directe amb els gipons o justillos que es col·loquen al damunt, alhora que protegeixen la cintura del frec de les vetes de les sinagües i faldes.

CAMISES  d'HOME
La roba interior dels hòmens es confeccionava amb teixits similars als usats per les dones. El llenç casolà apareixia en les parts poc visibles mentre que el llenç fi o de botiga es reservava per a les parts visibles, principalment el coll, el pit i les mànegues. 

La part central de les camises, anomenada arbre, que és llarga i prou ampla, té una forma semblant a un sac, en el qual s´ha fet una obertura per al cap. El coll s´ajusta amb plecs o frunzits. Les mànegues sempre son llargues. El gran vol que tenen s´ajusta en el muscle i al voltant del puny amb xicotets plecs. Com ja hem comentat amb les camises femenines les mànegues estan unides al cos central de la camisa mitjançant un aixelleró,que facilita el moviment del braç.

Per fortuna, l'ús de la camisa s'ha conservat en els vestits masculins, no com en el cas de les dones. Això si, no val qualsevol camisa, perquè les camises actuals tenen una forma molt distinta a la de les antigues.


SINAGÜES
La necessitat d'un gran volum als malucs que exigia la moda, porta la dona a sobreposar sinagües, i per assegurar-se un bon suport de les distintes faldes, es col·locava a la cintura una peça anomenada coixinet o botifarreta.

Les sinagües són faldes interiors de llenç que tenen una confecció similar a la de les faldes exteriors. La cintura arreplega el vol amb xicotets plecs subjectats per vetes. Dos terços del vol formen la part posterior i el terç restant forma la part davantera, separades per dues obertures laterals.

El treball és el luxe de les classes populars, per això, tot i que les sinagües no són visibles, sovint porten adorns molt elaborats que implicaven moltes hores de costura: desfilats, brodats, puntes, randes, i especialment, farfalars amb treballs delicats en els frunzits.


SARAGÜELLS

Vicent Ferrandis explicava com eren els saragüells en un article sobre Indumentària Masculina” publicat a la revista Torrens l'any 1982:

Conocidos por calzones blancos, calzoncillos o saragüells encontramos esta prenda, que como la camisa, se coloca directamente sobre la carne, y sobre la que se pueden colocar o no otras prendas. El origen de esta prenda es muy antiguo, pues la voz “sarawil” [...] ya se registra entre los textos musulmanes andaluces del siglo X. Está formado por dos camales de 60 cm de ancho (120 de perímetro) ceñidos a la cintura por una pretina y llegando el largo por encima de la rodilla. En la unión de los dos camales se les colocaba un cuadradillo como el aixelleró”.

Cal destacar que aquesta peça era sens dubte la més usada pels llauradors de l'Horta, com assegura el botànic Cavanilles en les seua coneguda obra “Observaciones del Reyno de Valencia” en un capítol on ens explica com vestien els llauradors de Meliana:

Es aquí el lienzo casi la única tela que usan los labradores para el campo, cuyo vestido se reduce a camisa, calzoncillos anchos y chaleco muy corto, todo de lienzo, faxa de estambre ó seda, y alpargates, sin calcetas ni otro abrigo aun en el invierno”.

L'erudit però ens adverteix que aquesta manera de vestir és comuna a moltes altres comarques, de la Plana, de l'Horta o de la Ribera...

EL LLENÇ
Parlarem ara del llenç, matèria primera amb què es confeccionava tota la roba interior tant masculina com femenina.
El llenç era un teixit fort i resistent elaborat a partit de fibres vegetals. En terres valencianes es teixia a partir del cànem cultivat principalment en les hortes de la Plana, València i Oriola. 

En l'actualitat no està permés conrear aquesta planta de la família del cannabis, per això recorrem a llenç antic comprat en anticuari per fer unes bones reproduccions.
El cànem era filat i teixit de manera casolana per fabricar l'aixovar domèstic: llençols, tovalloles, roba interior...


El llenç també podia ser de lli, especialment el comprat en botiga, més refinat. A partir de la industrialització, el cotó anà desplaçant les fibres anteriors. Com que era un producte de les colònies angleses, el 1760 es va arribar a prohibir per decret reial l'ús del cotó en els vestits, per tal de potenciar el lli i el cànem nacional.


GUARDAPEUS

La falda més externa s'anomena guardapeu. Com hem dit abans, es confecciona com les sinagües, amb el vol repartit en dos parts desiguals que es subjecten amb vetes. La llargària de les faldes va anar canviant segons la moda de cada època, però constatem que en el període que ens ocupa, la vora se situava a uns 10 o 15 centímetres per damunt del turmell, com demostren els gravats i dibuixos que es conserven. Aquesta vora portava un rulet que li donava consistència a la peça. En la part interior es col·locava el cèrcol o rodapeu, que era una tira de cotó, llenç, llenç engomat o llustrina.
 Verd, blau, groc i rosa van ser els predominants en la confecció d'aquestos guardapeus. Són uns colors que no responen a criteris de moda sinó a ser els que s'obtenien més fàcilment amb les substàncies tintòries disponibles en aquella època.
El teixit més comú en l'elaboració dels guardapeus és la seda, principal motor econòmics de la València del segle XVIII. N'hi ha de diferents qualitats. Les faldes més luxoses es confeccionaven amb tafetà o domàs, però les més habituals entre les classes populars eren fetes amb teixits de baixa qualitat com el filadís o l'alducar, elaborats a partir dels capolls de seda defectuosos no aptes per a la venda.

Els guardapeus de seda podien portar diversos tipus d'adorns. Segons els documents consultats per Vicent Ferrandis, els de color blau, majoritàriament portaven randes metàl·liques i agradables en argent. Els verds solien anar guarnits amb randes daurades. Els grocs s'adornaven amb farfalans blancs. Uns altres adorns que coneixem són les colònies o cintes de seda, els abullonats, brodats, lluentons i altres tipus de farfalans, bé de seda, bé de mossolina o bé de puntes d'encaix.




ELS COSSOS de DONA

Els cossos cenyits i rígids proporcionaven a les dones una figura esvelta que accentuava la cintura estreta i ressaltava el bust. Són peces reforçades amb varetes, canyes, espart o balenes i que rematen la part inferior amb aletes en la cintura. Per tal d'ajustar-se no porten botons ni gafets, sinó un cordó o alfalel que passa per ullets.
Els cossos que tenen mànegues s'anomenen gipons i els que no en tenen, justillos.
Els gipons són majoritàriament de colors foscos: negre, morat, violat, blau, verd. Es confeccionaven amb drap de llana, ras o setí, i vellut. Les mànegues, curtes o llargues, són sempre molt estretes i ajustades al braç, i tenen una forma corbada ben característica, diferent de les mànegues actuals. Poden anar adornades amb randes, cordons i passamaneries. Als punys també trobem botonadures de plata o mançanetes.
Els justillos però solen ser de colors vius, i es prefereixen els teixits de major qualitats per a la seua elaboració. Les dones podien permetre's eixe xicotet luxe i usar sedes brocades o espolinades per a la seua confecció, ja que és una peça que requereix poca quantitat de tela.

MOCADORS de PIT

Com que els gipons i justillos tenien uns amplis escots que ressalten el bust, les dones cobrien de forma decorosa els pits amb diversos tipus de mocadors. Cal destacar-ne els de mossolina blanca.


 Els mocadors eren peces quadrades brodats per dues cares que es col·locaven doblegats de manera triangular. Alguns exemplars antics ens han arribat tallats per la meitat, perquè de vegades es partien en les herències.

 Solen anar brodats en punt de cadeneta amb fil de color blanc, encara que també n'hi ha d'antics amb fils de colors, sobretot roig i blau. També n'hi ha de brodats amb fils metàl·lics i lluentons d'or o plata. Els motius més habituals són les cistelles, els pardalets, les flors, les palmes, etc. Alguns porten treballs de desfilat o filtiré. A la vora, hi ha festons o randes.
>>Las mugeres siempre han gastado más lujo en sus trages que los hombres, tanto por que así lo lleva su sexo, cuanto por que en esta tierra meridional no ha podido nunca desprenderse de los adornos, y dijes que heredaron de sus antepasados los Mahometanos. Ricos falderines recamados de oro y seda, blancos pañuelos bordados de antejuelas destacaban sobre los negros jugones de terciopelo; magníficas rastras de perlas con broches de diamantes ostentaban en ellas y abujas con piedras preciosas que sostenian sus trenzas ha sido casi siempre el trage de la muger rica de esta población. El de las pobres se limitaba á simple falderín de lana de algun color oscuro á rayas berticales, jugon y pañuelo de seda ordinario al cuello. Pero como la moda también se há apoderado quizá con mas fuerza del bello sexo de ai que vemos convertida á una inmensa mayoría de Enguerinas en casi Señoras en lo que pertenece á su clase.




CALÇONS

Com hem dit adés, els calçons de llenç blanc que usaven els llauradors s'anomenaven saragüells. En algunes ocasions, els hòmens es col.locaven al damunt un segon calçó ampli de llana anomenat saragüell de negrilla, el qual, com deixa ben clar el nom, era de color negre, o si més no, fosc.

Sabem que va ser una peça molt habitual sobretot en l'Horta de València, ja que apareix en molts documents, dibuixos i gravats de l'època. De forma semblant als dels saragüells blancs, té els camals un poc més curts que els d'aquella peça.

D'altra banda, els llauradors valencians també usaven calçons estrets, de camals més ajustats que cobrien les cames des de la cintura fins el genoll. Es realitzaven en drap de llana, estamenya, pana, vellut, filadís, etc. Es preferien els colors foscos, com ara el negre,el burell o pardo, el blau, el morat, etc.. En la part inferior del camal s'ajusten amb un passador de cinta, amb cordó o amb sivella. També porta botonadura, normalment de mançanetes d'argent o monedes. En la part de dalt, cal destacar que tenen una tapa botonada en comptes de bragueta. Destaquem també que la part posterior dels calçons és molt àmplia, formant una espècie de bossa anomenada botxa o culata, que permet els moviments a l'home. Per tal d'aconseguir aquesta bossa, el drap era desbocat i deformat amb la planxa ben calenta. Coneixem alguns calçons antics que amaguen butxaques en aquesta part posterior.

Recordem que els calçons tenen una forma molt distinta a la dels pantalons actuals. Per tant, un calçó no pot ser un pantaló curt. Tenen un altre patronatge i una altra confecció.

Els calçons van estar en ús fins ben entrat el segle XX en comarques com el Maestrat i els Ports, on les persones de més edat es van resistir a adoptar la moda del pantaló llarg.


FAIXES

Encara que als gravats les trobem representades sense estrényer el cos, les faixes tenen com a principal funció subjectar la cintura i protegir la zona lumbar. Estan elaborades en llana o seda. Els colors predominants són: roig, morat, blau, blanc i negre. També n'hi havia amb ratlles verticals.


Algunes faixes tenen un extrem cosit que forma una butxaca que es tanca amb una anella de metall.

JUPETINS

Els jupetins del S.XVIII, anomenats també ajustadors o armilles, son similars a les casaques però sense mànegues. A finals del mateix segle es posen de moda els jupetins amb colls alts, solapes triangulars d'inspiració militar i botonadura metàl·lica.
  

Els jupetins de les classes populars son entallats i curts, sense sobrepassar la cintura. De vegades presenten solapes confeccionades amb un teixit més ric, adorns amb cordons o passamaneries, rivetejats, etc.

Es confeccionaven amb teixits de qualitat, especialment el vellut mostrejat i el brocat de seda. També n'hi ha de seda a quadres, cotó estampat o senzillament drap. En l´actualitat un error molt freqüent és recórrer a teixits massa carregats, amb dibuixos enormes i colors allunyats dels que trobem en els jupetins antics.

Per això des de Roba a l' Antiga pensem que val la pena explicar una miqueta com són els teixits dels jupetins.

El vellut mostrejat, també anomenat vellut llaurat o vellut de fons, era un teixit molt ric elaborat en seda que presentava motius ornamentals a partir de la combinació del pèl del vellut teixit sobre un fons de ras, tafetà o domàs. Malauradament aquest teixit ha deixat de fabricar-se, i per això en les nostres reproduccions actuals fem servir imitacions com ara el flocat sobre seda.

El brocat va nàixer a l'edat mitjana com un teixit molt luxós de seda que imitava l'efecte del brodat introduint en la trama fils d'or o argent. En l'actualitat anomenem brocat a totes les teles amb dibuixos teixits.

El cotó estampat es va posar de moda a principis del S.XIX entre les classes benestants i va destronar la seda com a únic teixit luxós fins al moment. La Revolució Industrial, possibilità que aquest nou teixit arribara també a les classes populars.

JUPES

Les casaques llargues estaven reservades per a les classes altes mentre que els hòmens de les classes populars usaven per mudar-se les jupes o casaquetes curtes.

Al contrari que els calçons i els jupetins, que eren d'ús diari, les jupes és feien servir de manera ocasional com explica Cavanilles:

En los días de fiesta añaden una chupita corta de seda, filadís, ú otra tela decente que llaman capotét (casaquilla corta), un segundo calzon ancho de lana llamado de negrilla, pañuelo de seda al cuello con un nudo a la punta, medias que no llegan á la rodilla, con sus ligas de seda, alpargate fino o zapatos”.

Sobretot a Cavanilles li crida molt l'atenció la manera de col·locar-se la jupa que tenen els llauradors, i que hem vist en molts gravats de l'època:

Cuando no van a trabajar, llevan capotét al hombro sin meter los brazos en las mangas, de modo que es regular envejecer y llegarse a destruir esta especie de chupa sin haber servido jamás para ajustar el cuerpo”

Sembla ser per tant que entre els llauradors de l'horta no era una peça d'ús habitual i en èpoques de fred es preferia l'ús de mantes i capes com a peses d'abric.

Les jupes son entallades i tenen mànegues ajustades que marquen la forma del colze. Poden formar conjunt amb el calçó, però no necessàriament. Algunes ens recorden els uniformes militars amb solapes rectangulars amb botonadura metàl·lica. Unes altres tenen solapes triangulars.


APUNTS FINALS

Roba a l'antiga revindica l'ús de guardapeus llisos, perquè eren els més usats per les nostres avantpassades:
«Las mujeres de la Huerta utilizan para los guardapiés tejidos de baja calidad como hiladillo y aldúcar, procedentes por lo general de la misma casa de la labradora. También utilizan tafetán, doblet, mosumana, tercianela, nobleza [...] Los ricos tejidos espolinados sólo aparecen en un 5% [de las faldas]”.

Vicent Ferrandis ja explicava el 1982 com eren les faldes més usades:
«El guardapiés debe ser confeccionado con tejido de tela lisa, y en todo caso de estofa ordinaria, conocida como basta; de colores verde, azul, amarillo o rosa; para darle mayor realce cabe guarnecer los bajos con puntillas o agradables de oro o plata sobre verdes y azules, y con farfalanes y franjas sobre los amarillos»

La basquiña […] es una prenda que evoluciona según la época. Por lo general es negra o de colores oscuros, de tejido de seda o de sayal. Y van adornadas con tiras de terciopelo, encajes o franjas sobrepuestas. Es una prenda que en esta época quedará relegada a los duelos y otras ceremonias religiosas”


La dona pentinava els seus cabells formant un únic monyo, topo, castanya o pataca, que subjectava amb unes agulles i adornava amb una pinta.
Si jo fora caçador
i tirador d'escopeta,
caçaria una perdiu
de les que porten pinteta.


Igual que passa amb l'home, les llauradores valencianes usaven quasi sempre espardenyes. Les sabates estaven reservades per a les grans ocasions i sovint limitades a les classes més benestants.
M'han dit que m'has despreciat
perquè sóc pastor d'ovelles.
Xica, quan vages descalça
busca qui et faça espardenyes.






 Quan les dones eixien de sa casa, tenien per costum anar cobertes. La principal peça per a cobrir-se era la mantellina. Les més antigues són de forma semicircular i són blanques. Més tard, les mantellines s'usaran només en les cerimònies i oficis religiosos, i passaran a ser majoritàriament de color negre.
-Sents quequejar les gallines?-
li diu a un sord la so Nela.
I el sord digué: “Mantellines,
no en fan ara de franel·la”.

El capellà Pedro Sucías, cronista de la vila d'Énguera, ens explica com vestien els nostres avantpassats:
La civilización hizo que desapareciesen de nuestra villa trajes tan indecorosos hasta cierto punto, viniendo á transformarse en calzón hasta la rodilla con botonadura dorada al lado exterior del camal, chopetín y chaqueta de cuello derecho de paño burdo color pardo fabricado en esta población. Medias de traveta vestían sus piernas, y sus pies los calzaban con alpargatas adornadas con mucha cinta”

Els mateixos vestits que Cavanilles havia descrit amb anterioritat en la zona de l'Horta:
« Gustan de diversiones y á estas destinan cada año dos o tres días, empleados en bayles, fiestas de novillos y carreras de caballos. En estos días, en los de boda y otras funciones solemnes ciñen entonces al cuerpo la casaquilla corta, se ponen calzones angostos y medias correspondiendo a esto los demás adornos, como faxa, chaleco, pañuelo, ligas y sombrero»


Els hòmens de les classes populars portaven el cap cobert, primerament amb les còfies que arreplegaven els cabells llargs i posteriorment amb mocadors i barrets d'arborços. Al damunt, usaven diversos tipus de capells.
En Castelló porten gorra;
en Almassora, barret;
en Vila-real, mocador;
i en Borriana, sombreret.

Cubríanse antes la cabeza con monteras de terciopelo, de figura hemisférica, con caídas semicirculares, una a cada lado; hoy se ven muchos con sombreros gachos y gorros catalanes, alterando así el vestido nacional


Per al fred, i per a la cerimònia, es feia indispensable una bona capa. Per al treball o per al lluïment, una bona manta.
L'alegria del fadrí
és un mocador de pita,
una manta morellana
i una xica ben bonica.


A banda de les faixes, els llauradors també podien subjectar la cintura amb vistoses corretges brodades. Cavanilles ho explicava així:
«Otros curten y preparan las pieles que deben servir para las hermosas correas bordadas con gusto que ciñen los labradores de aquellos pueblos»


(Fotos: Blogdanses.es)

2 comentaris:

  1. Un treball molt digne i ben fet. Tens unes mans molt especials. Enhorabona Pilar!!

    ResponElimina
  2. simplemente fantastico, enhorabuena Pili , un beso y un abrazo !

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...